Correo Ciudadano » Editorial

Los travestís del PSC: Varapalo a la vista (una visión desde la izquierda)

Jokin — Sun, 05 Sep 2010 08:34:14 +0000

Digamos que quien tiene boca se equivoca, y que hacer pronósticos en política es siempre algo muy arriesgado. Pero hay uno que parece claro: los partidos del gobierno tripartito catalán van a llevarse un varapalo, mayor o menor según los casos, en las próximas elecciones catalanas. Y el que va a sufrir las consecuencias más graves, dado su papel central en la política catalana, es el PSC.

En efecto, este partido, liderado por el “capitán de capitanes” Montilla, va a purgar dos errores descomunales.

El primero, consecuencia de su dependencia de Esquerra Republicana para mantenerse en el poder, ha sido su deslizamiento hacia posiciones nacionalistas muy próximas a las de su gran rival, CiU. Un deslizamientoomnipresente en los hechos, con la aprobación de leyes de sesgo marcadamente nacionalista, y en el lenguaje(por ejemplo, el presidente de la Generalitat ha dejado de contraponer Cataluña con el resto de España, parapresentar permanentemente un supuesto antagonismo entre Cataluña y España, lenguaje no inocente que ha contagiado ya a la totalidad de los partidos políticos, dejando entrever subliminalmente que Cataluña no es España, lo cual puede obviamente acarrear consecuencias electorales). El segundo, que se desprende del primero,ha sido empujar a una parte de su base electoral a la abstención.

Probablemente, los estrategas del PSC han tenido bien en cuenta este último factor. De hecho, no es algo nuevo: una parte del electorado catalán se está refugiando crecientemente en la abstención, especialmente enlas autonómicas, al entender que no existe ningún partido que los represente políticamente. Básicamente son trabajadores de lengua castellana que se han resistido al vigente proceso de asimilación, paralelo al de construcción nacional, impulsados ambos por los distintos gobiernos de la Generalitat a través de la educación y el control de los medios de comunicación, públicos y privados. Esos sectores constituyen una ganga poco aprovechable políticamente para el sistema, ganga excluida y autoexcluida, una masa electoralmente desechable. Así ha sido hasta ahora, y los partidos lo han tenido en cuenta dejándolos al margen.

Pero es posible que los números dejen de cuadrar. Es posible que esa ganga empiece a resultar necesaria, para el PSC y también para ICV-EUiA. Y tal vez no se esté ya a tiempo de recuperarla.

En la coalición rojiverde, los votos de ese sector deberían ser aportados principalmente por EUiA, pero la debilidad de esta formación y su creciente alejamiento de esos sectores no ofrece garantías de conseguirlo, lo cual incluso podría amenazar la estabilidad futura del pacto electoral. Y en el caso del PSC, los daños pueden ser de gravedad, e incluso afectar al PSOE, tanto por el aumento de la desconfianza en este último partido, que pone sistemáticamente velas a Dios y al Diablo, como por la necesidad objetiva –y tan deseada por algunos dirigentes del PSOE– de alcanzar pactos estables con CiU.

Prescindir conscientemente de los votos de los sectores excluidos va a costarle caro a algunos; de hecho, va a tener el efecto de cederle el gobierno a CiU en Cataluña, y tal vez fomentará alguna revuelta interna en el PSC, además de convertir al partido de Artur Mas en el aliado necesario tanto del PSOE como del PP a nivel estatal.

Claro que puede que el PSC considere que la ganga citada esté definitivamente perdida electoralmente, o incluso que sea mejor que permanezca excluida, y centre entonces, como ya hace ahora, su búsqueda de nuevos votos en los aledaños de CiU. Un pecado que lleva en sí su penitencia, porque de todos es sabido que no se suele votar a la copia cuando existe el original.

Finalmente, la pregunta es: ¿sobrevivirá Montilla a la derrota electoral? Porque es poco probable que el actualpresidente de la Generalitat pueda recuperar la imagen de centralidad que intentaba ofrecer el PSC antes de la llegada de Maragall a la presidencia. Son, pues, de prever movimientos sísmicos de importancia en el seno de los socialistas catalanes.

O tal vez no. El tiempo lo dirá.

fuente: Miguel Riera, EL VIEJO TOPO

Anexo: encuesta de Noxa para LA VANGUARDIA (05/09/2010)

CiU confirma su ventaja ante un PSC que obtendría su peor resultado. C’s entraría al Parlament

Llengua de l’Imperi

Jokin — Fri, 03 Sep 2010 12:32:32 +0000

Forçat pel rebuig a sotmetre’s a exàmens sobre el seu coneixement del català, fins i tot de professors universitaris catalanistes, José Montilla ha retirat el seu projecte de llei que els imposava proves de l’idioma després impartir dos anys la docència.

Els nacionalistes i aquest andalús tornat socialnacionalista, potser desconeguin que l’idioma de les primeres universitats era el llatí, gràcies al qual professors i alumnes recorrien Europa ensenyant i aprenent el més avançat del moment. El progrés ara és en anglès i, tot seguit, en català.

En la seva voràgine neonacionalista, el socialisme català ha arribat a emular Franco i la seva Llengua de l’Imperi quan multava l’ús del català en el comerç com ara es castiga la no ús.

El líder de Ciutadans-Ciutadans, Albert Rivera, va ressuscitar una notícia a l’hemeroteca de La Vanguardia de 29 d’agost de 1939, per denunciar el paral.lelisme entre la dictadura i la seva imposició del català, i els nacionalistes i socialnacionalistas actuals, que apliquen els càstigs franquistes si no es fa servir el català.

Deia la notícia, que pot extreure per internet de l’arxiu del diari: “Govern Civil. Alcaldes multats i destituïts. Han estat imposades, pel governador civil, les següents sancions: Multa de 10.000 pessetes a la casa comercial titulada “La Saldadora”, per la publicació d’anuncis no redactats en l’idioma nacional. Multa de 1.000 pessetes i destitució de l’alcalde de l’Ajuntament de Teyá, per utilització del dialecte català en les comunicacions oficials. Multa de 1.000 pessetes i destitució de l’alcalde de Sant Agustí de Lluçanès, per el mateix “.

Franco, com Elvis Presley, segueix viu en l’esperit dels seus enemics que resulten els seus imitadors i admiradors. Fins i tot és cosa de pensar que no està en el Valle de los Caídos, sinó viu o reencarnat en algun socialnacionalista.

¡Que Dios nos coja traspasados!

Jokin — Fri, 03 Sep 2010 09:17:24 +0000

Para echarse a temblar. Sí, la circunstancia de que Zapatero se haya puesto a negociar con el PNV, ya in extremis, un acuerdo de legislatura que le permita aprobar los Presupuestos y le evite, así, tener que anticipar las elecciones, es para echarse a temblar, al menos por tres tipos de motivos: la personalidad del presidente, el grado de desarrollo de nuestro Estado autonómico y el momento de la actual legislatura.

Sobre la personalidad de Zapatero poco hay que decir que no sea ya de dominio general: el presidente es un hombre sin convicciones ni criterio, obsesionado con seguir en el poder, que a buen seguro estará dispuesto a ceder en lo que sea con tal de asegurarse llegar al 2012 en la Moncloa. De hecho, la diferencia entre Zapatero y quienes le precedieron en el cargo no es que él se encuentre en una situación en la que no se vieron sus colegas: todos pasaron en algún momento por lo mismo (depender de los nacionalistas para seguir), pero ninguno puso en almoneda la estructura del Estado a cambio del apoyo a su Gobierno. González, por ejemplo, prefirió disolver anticipadamente en 1996 a quedar en manos de un nacionalismo catalán, entonces mucho más moderado que el de hoy.

De hecho, en los quince años transcurridos desde entonces, se han producido dos fenómenos (incomprensiblemente) paralelos, que añaden más peligro aún a la negociación entre el PNV y Zapatero: el Estado se ha descentralizado hasta un punto que deja ya muy poco margen para negociar nuevos traspasos, pese a lo cual CiU y el PNV se han radicalizado año tras año. No es por eso de extrañar que el PNV exija ahora lo que desde siempre se ha considerado innegociable (la gestión de la caja de la Seguridad Social o las políticas de empleo) y que CiU haya anunciado que si tales competencias se transfieren al País Vasco, exigirá lo mismo en Cataluña. Detrás, claro, vendría Andalucía y luego todas las demás comunidades.

Pero, si le conviene, nada de eso le importará a Zapatero, pues, dispuesta CiU a forzar la anticipación electoral, no tiene más aliado potencial que el PNV. El presidente negociará con él, puenteando de forma políticamente insólita e institucionalmente vergonzosa al propio Gobierno vasco, que preside su correligionario Patxi López, quien, uniéndose a un clamor general en el país, le pide que resista la presión del PNV.

No hay ningún motivo, sin embargo, sino más bien todo lo contrario, para suponer que Zapatero será capaz de hacer lo que han hecho antes que él todos los presidentes españoles: negarse a poner en la misma balanza su continuidad en el poder y la cohesión territorial de España. Y, lo que es peor, no lo hay tampoco para pensar que, llegado el caso, vaya a impedírselo el actual Partido Socialista.

fuente: Roberto Blanco Valdés en LA VOZ DE GALICIA

Guerra a Afganistan

Jokin — Thu, 26 Aug 2010 09:37:08 +0000

S’ha convertit en un tòpic la discussió sobre si la missió militar d’Espanya a l’Afganistan està o no en una guerra. O en una manera de pressió al Govern, més aviat, que contempla la qüestió, cada vegada que surt a la llum (com aquest dimecres amb els tràgics assassinats de dos guàrdies civils i un traductor), de perfil. Com que el PP no és contrari a la presència de les nostres tropes allà, la reclamació sembla que es reconegui que estem en guerra. El Govern s’acull al formalisme (hi ha dues missions internacionals a l’Afganistan, la pròpiament bèl.lica és la de l’Operació Llibertat Duradora, la que acull els soldats espanyols tracta de consolidar la democràcia i ajudar a la reconstrucció-o construcció-del país) sense negar l’obvietat que constitueix un altíssim risc.

La qüestió no és intranscendent (afecta, per exemple, a les possibilitats d’acció de les tropes i als reconeixements pels serveis prestats) però, davant la tragèdia que es viu allà em sembla secundària. El que el Govern hauria d’explicitar i explicar a l’opinió pública és que, en una o altra missió, l’objectiu de la presència internacional, de la guerra que s’hi lliura, és la lluita contra el terrorisme, contra els talibans que protegeixen, assisteixen, preparen i ajuden als terroristes d’Al-Qaida. És a dir, que allà s’està defensant, encara que sovint es faci maldestre, la nostra llibertat i la nostra seguretat. No es tracta de construir ponts o ajudar a la infància sinó que, quan tot això es fa, es persegueix acabar amb el terrorisme en un dels seus focus fonamentals. Tampoc estem allà perquè ens ho demani l’OTAN o els Estats Units, com si féssim un favor a uns aliats amb problemes propis, sinó perquè és necessari per defensar els interessos d’Espanya, els generals i els particulars.

Tant és el rètol formal que l’ONU hagi donat a la nostra presència. A l’Afganistan hi ha una guerra i aquesta guerra és nostra, independentment del tipus de comesa que els aliats ens hagin encomanat. I una qüestió de tal gravetat ha de ser explicada, discutida, analitzada. És l’única manera de dotar-la del suport de l’opinió pública i dels mitjans necessaris per avançar en els objectius, encara que ningú pot evitar l’alt risc. Cal, en aquest escenari, que hi hagi una posició espanyola sobre l’Afganistan i no només un lliurat seguiment dels aliats. Només tenint una posició es convertirà en una política d’Estat que pugui explicar als ciutadans. És més important la pau-i la llibertat-que el pacifisme.

Immigrants d’acollida: Per què ningú no ens pregunta?.

Jokin — Sun, 22 Aug 2010 17:47:06 +0000

Imagino que sóc un immigrant d´acollida en un país. Em diuen que he d´aprendre el català. M´hi poso. Mentre estic estudiant aquesta llengua, una institució de l´Estat com el Defensor del Pueblo diu que no ho troba bé, que he d´estudiar tambè el castellà.

La institució que m´ha dit que he d´estudiar el català diu que els altres, els que creuen que he d’estudiar el castellà, són feixistes.

Jo, és clar, vaig estudiant el català i no acabo d’entendre com en el país d´acollida no s´han posat d’acord en aquest tema. De fet veig que es barallen per la llengua que he d´estudiar. No sé si és un honor perquè demostren un extraordinari interès per mi, o si només són baralles estrictament polítiques.

La veritat és que no pensava que els importés tant això dels inmigrants d’acollida. Entre nosaltres hi ha qui prefereix el català i n’hi ha que prefereixen el castellà. I si poguéssim triar? Per què ningú no ens pregunta?.

font: Javier Sardà. Debat

El jutge prohibeix un despropòsit del que Hereu no s’en havia assabentat:l’exalatación d’una terrorista als carrers de Gràcia.

Jokin — Fri, 20 Aug 2010 11:28:22 +0000

EL Ministeri Públic ha expressat al jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz seu criteri favorable a la suspensió de l’acte d’homenatge d’una col.laboradora d’ETA convocat per demà a Barcelona. Té tota la raó el fiscal quan s’estima que aquest acte reuneix tots els requisits perquè es produeixi un delicte d’enaltiment del terrorisme, i és d’esperar que l’òrgan jurisdiccional sigui sensible als arguments que avalen la suspensió. A més a més, els radicals anuncien la seva intenció d’utilitzar les festes del barri de Gràcia per celebrar una marxa de torxes exigint l’alliberament de dos suposades «preses polítiques» catalanes. Resulta particularment sagnant el currículum delictiu d’una de les integrants del «comando Barcelona», amb diversos assassinats i accions amb cotxe bomba en el seu historial, malgrat la qual cosa la propaganda distribuïda pels convocants presenta una imatge juvenil i inofensiva de l’etarra.
L’alcalde de Barcelona s’equivoca greument amb la seva actitud passiva i suposadament «neutral», que deixa tota la responsabilitat en mans de l’Audiència Nacional. Jordi Hereu està al capdavant d’una ciutat que ha patit reiteradament les urpades del terrorisme. Aquesta actitud de rentar-se les mans ofèn les víctimes ia una gran majoria social perquè l’Ajuntament hauria de prendre la iniciativa de prohibir l’homenatge, complint així un deure elemental des del punt de vista moral i polític. Hi ha múltiples raons jurídiques en virtut de les quals el jutge Ruz ha d’impedir amb la seva decisió ja imminent la celebració d’aquests actes intolerables en un Estat democràtic de Dret.

Catalunya ja no és un problema

Jokin — Wed, 21 Jul 2010 11:46:22 +0000

Sorprenentment Rajoy es va deixar derrotar en el debat sobre l’estat de la nació, o almenys va renunciar a guanyar per escapolir de l’espinós embolic del ‘Estatut’. Fins aquell moment havia clavat una duríssima pallissa a Zapatero, amb un discurs quirúrgic sobre la crisi i la inconsistència del president, posant-lo davant del mirall cruel de l’hemeroteca amb dinamita retòrica. I quan aquest semblava literalment grogui, a la vora del compte enrere, es va trobar aquest flanc descobert i va remuntar mentre Rajoy defugia el cos a cos deixant colpejar en les seves contradiccions i evasives vergonyants sobre el ‘Estatut’ pel que havia passat de puntetes per a no veure’s esquitxat pel riu de lava després de la sentència volcànica del Constitucional. Per a qualsevol espectador devia resultar sorprenent com l’orador rocós, executor implacable d’un discurs que semblava un escamot d’afusellament documental, es deixava colpejar amb aquesta passivitat. Però el que ha passat sembla simple: un càlcul electoral dels seus caps d’ou, concloent que el desgast serà mínim en el seu electorat conservador d’alta fidelitat i en canvi donarà marge per aliances amb algun soci nacionalista. Així que Rajoy va aguantar el vergonyós chorreo del president sobre la seva volubilitat i el seu silenci covard. El pla era perdre per guanyar. Electoralment, és clar.

La situació ha canviat: Rajoy denuncia que el problema català és Zapatero, i Zapatero denuncia que el problema català és Rajoy. Així doncs, de facto ha desaparegut el problema català. Ja no els interessa la constitucionalitat, la identitat nacional, les bilateralitat asimètriques o la discriminació de l’espanyol, tan sols és disputar a cara de gos quin pateix una demonització més abrasiva davant la societat catalana. Rajoy acaba de repetir a Sitges que cal respectar els sentiments bla bla bla, oblidada i la seva esmena a la totalitat, i Zapatero insisteix que aquest caos és el peatge per el dogmatisme de la dreta, com si les inconstitucionalitats del text fossin només una anècdota. Això té efectes col laterals. Els nacionalistes els acusen de “castrar» a Catalunya, recuperant el victimisme del qual es nodreix el nacionalisme, com advertia Maalouf a ‘Identitats assassines’. Però Zapatero i Rajoy prefereixen renunciar al ‘patriotisme constitucional’ perquè ja no es tracta de valors sinó de la calculadora electoral. Almenys Zapatero és el de sempre, amb aquella deliqüescència tan postmoderna del ‘pensament dèbil’, però per a Rajoy és un cas impúdic de transvestisme polític. Al final ha decidit ser com Zapatero. Potser també ell assumeix que és el camí de l’èxit.

La fal·làcia de la unitat

Jokin — Tue, 13 Jul 2010 09:36:42 +0000

Tornen les crides a la unitat. A que Catalunya tingui una sola veu. Uns diuen que la unitat ha escenificar-se a Catalunya, uns altres que al Congrés. Però la realitat és que la unitat no existeix la qual cosa no deixa de ser una bona notícia. Les suposades unitats nacionals, quan volen prolongar-se fora de circumstàncies excepcionals, sempre amaguen l’aixafament de les minories. Ni tots els catalans van lluitar contra Franco, ni tots els castellans van ser franquistes. Ni els tots els cubans són castristes, ni tots els alemanys van ser nazis, ni tots els iranians fonamentalistes. Quan es pren a la part pel tot comença la fi de la democràcia.

Avui els catalans no defensem unànimement l’Estatut aprovat en referèndum. Uns perquè es declaren independentistes, uns altres perquè ho consideren insuficient i ja demanaven canvis abans que actués el TC. Els tercers perquè estan a favor d’una involució autonòmica i per això van impugnar l’Estatut. És evident que la manifestació de dissabte va ser tot menys unitària. Ni PP, ni C’s van anar a la manifestació. I entre els que hi van ser les consignes i els objectius eren substancialment diferents. Comença a ser hora que ens deixem d’una retòrica que no enganya ningú. Que cadascú defensi les seves postures democràticament.

Avui no hi ha una negociació entre Espanya i Catalunya. A Espanya molts no són partidaris ni de l’Estatut retocat pel Constitucional, per tant no hi ha res a negociar amb ells. A Catalunya, com tots sabem, hi ha moltes forces polítiques que rebutgen l’Estatut, per unes o altres raons. Què negociaran, si no acceptaran el resultat encara que fos positiu? Els únics que poden negociar són els que segueixin defensant l’Estatut a Madrid o Barcelona. I han de negociar com superar les restriccions establertes pel TC, dins el marc de la legalitat. Que negociïn ells i si arriben a un acord que mirin si tenen majoria al Parlament i al Congrés. Si no les eleccions ja clarificar la situació. La resta és una retòrica insostenible.

font: Francesc Moreno.EL DEBAT

Orgullós, de què?

Jokin — Sun, 11 Jul 2010 10:11:08 +0000

Orgullós, de què?

Potser sigui un sentiment compartit pels humans el sentir-te orgullós del teu país. En el meu cas, he de reconèixer que algunes vegades m’he sentit orgullós de ser català; de la mateixa manera, suposo, que s’hi pot sentir un andalús, un murcià o un aranès. Però avui me’n sento menys que mai. I això que m’ho demanen una munió de presidents i institucions del meu país! Dec tenir buit el dipòsit de l’empatia social. Potser els molts anys d’il·lusions -millor seria dir fantasies- polítiques col·lectives i col·lectivistes, me l’han assecada. Sigui com sigui, la veritat és que ara no trobo motius per sentir-me orgullós d’aquest país. Puc sentir-me orgullós d’una classe política que vol aconseguir els seus objectius fent trampa? O és que no ha estat un parany el forçar unilateralment la modificació del pacte constitucional del 1978, que tant va costar aconseguir? Puc sentir-me orgullós que les institucions que em representen com a ciutadà de Catalunya no assumeixin la seva responsabilitat en el trencament constitucional que representa l’Estatut i que l’atribueixin sistemàticament a un imaginari feixisme espanyol? Vostès no ho sé, però jo no puc.

Quin objectiu, president Zapatero ?

Jokin — Sat, 03 Jul 2010 10:17:05 +0000

Ah, però hi havia un objectiu? I si ho havia i s’ha complert, llavors l’objectiu era això? El trencaclosques territorial compost amb paciència d’orfebre durant tres dècades, descuajaringado, les comunitats autònomes llançades a una subhasta impossible; mitja Catalunya cabrejada amb la resta d’Espanya, la aparició com a actor polític rellevant d’una opció independentista fins llavors marginal. Era aquest l’objectiu que s’ha complert? I si no ho era, a què es referia Zapatero? Els designis del president del Govern són inescrutables. Sobretot per a ell mateix.

Concedámosle, pues, el beneficio de la duda. El que no el deixa en millor lloc. Ni ell mateix sabia a on anava. Hi havia, sí, un objectiu de partida. Prestar cobertura política al candidat Maragall, que no havia trobat millor discurs per acabar amb l’hegemonia nacionalista que prendre-li la torxa del greuge. Maragall i el PSC havien estat decisius en l’elecció de Zapatero com a líder del PSOE. Així que noblesa obligava. La reunió de Santillana de l’estiu de 2003 va tractar de refredar el calenton de Maragall; de fixar límits i posar ordre en una hipotètica revisió territorial. Ni cas. L’estrambòtic dirigent català es va dur a Zapatero lligat del seu ronsal («apoyaré cualquier estatuto que apruebe el parlamento catalán»). Després va venir tota la resta.

Però no hi havia un propòsit final, més enllà d’unes quantes vaguetats sobre l’Espanya plural. S’equivocaven els que atribuïen a Zapatero pèrfids propòsits, la ruptura d’Espanya i tota aquesta cantarella. Ni tan sols això. El mateix president presumia de no saber fins on es podia arribar. Es feia camí al caminar. La negociació i la transacció, no com a mètode, sinó amb fi en si mateix. Com en tantes altres ocasions. L’important era obrir el meló. I ha estat el TC qui se l’ha hagut de tancar. De mala manera. Una víctima més.