Comiat fins al setembre. Una cançó. de Serrat cantada per Antonio Vega (entrada repetida, però val la pena)

Nos vamos de vaciones. Hasta finales de agosto no habrá entradas. Quizas en septiembre renovemos el diseño y aumentemos los contenidos. Buenas vacaciones, buenos ligues, buenos libros…que en septiembre nos espera mucha faena…entusiasmo no falta a la vista de la zarzuela grotesca en que se ha convertido la vida política en este querido país llamado Cataluña.

Una tarda freda d’hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada ”por lo bajini” per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.

He pujat aquesta tarda a Barcelona. M’havien convidat a la inauguració de la nova seu de Ciutadans (C’s), que està al passeig de Gràcia sobre del Boulevard Rosa … (té tela això de que estigui a sobre d’un centre comercial que es diu ROSA. Qui sap, potser és “el inicio de una gran amistad “, com es deia al final de” Casablanca “, no sé si se m’entén)

He pujat aviat per passejar per Barcelona, que m’encanta, i he recalat en alguns dels meus bars, entre ells, i abans d’acudir a la invitació, a LA PRINCIPAL, a Sepúlveda / Muntaner, davant de la Ronda de Sant Pere. Just al davant del bar, a la Ronda, hi havia la casa d’en Terenci Moix i aquest era el seu bar preferit. També continua sent una joia de la Barcelona canalla i algun dia, si em deixen, el filmaré.

Cap a les cinc de la tarda havia poca gent. En aquest bar acostumen a posar bona música a un nivell molt adequat i quan hi ha poc rebombori de converses et pots “quedar” amb la música.

De sobte ha començat a sonar una cançó de la que m’he quedat penjat … Coneixia la cançó i coneixia al cantant però no encertava a identificar ni l’una ni l’altre, així que he decidit abandonar-me  a la música.

M’he ficat completament en la cançó amb una lletra que relata un desesperada història de desamor en la qual es palpen fins els més subtils detalls de la trama i del sòrdid ambient en què se situa: la terrible postguerra espanyola al Madrid de l’estraperlo i “Perico Chicote “.

Al final se m’han saltat les llàgrimes.

He observat que mentre sonava la cançó el cambrer ociós en aquell moment per la falta de clients, la cantava per “ lo bajini” mentre despreocupadament passava la baieta per les superfícies de les taules buides. La cantava i feia la impressió de conèixer-se de memòria la enrevessada lletra.

Un cop acabada la cançó m’he dirigit a ell trasbalsat: “Qué es eso?” I ell m’ha contestat com si fos la cosa més evident del món: “El romance de Curro El Palmo”, de Serrat en la versión de Antonio Vega “

Aleshores, he caigut, jo coneixia de sobres la cançó de Serrat i la seva gran interpretació, com en fa  gairebé sempre. I fins i tot coneixia una versió que havia fet un tonadillero, Valderrama, em sembla … però la versió  d’Antonio Vega , que no havia sentit mai a ma vida, és una altra cosa: s’apropia de la cançó, la fa seva i la converteix en una obra mestra del cant.

Si encara hi ha cambrers a Barcelona que són capaços de cantar “El Romance de Curro el Palmo” mentre netegen distretament amb la baieta les taules del local … vol dir que encara hi ha esperança.

Una tarda freda d’hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada ”por lo bajini” per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.

j.a.

Romance de Curro “El Palmo” ( Joan Manuel Serrat)

La vida y la muerte
bordada en la boca
tenía Merceditas
la del guardarropa.
La del guardarropa
del tablao del “Lacio”,
un gitano falso
ex-bufón de palacio.

Alcahuete noble
que al oír los tiros
recogió sus capas
y se pegó el piro.
Se acabó el jaleo
y el racionamiento
le llenó el bolsillo
y montó este invento,
en donde “El Palmo”
lloró cantando…

Ay, mi amor,
sin ti no entiendo el despertar.
Ay, mi amor,
sin ti mi cama es ancha.
Ay, mi amor
que me desvela la verdad.
Entre tú y yo, la soledad
y un manojillo de escarcha.

Mil veces le pide…
y mil veces que “nones”
de compartir sueños
cama y macarrones.
Le dice burlona…
…”Carita gitana,
cómo hacer buen vino
de una cepa enana”.

Y Curro se muerde
los labios y calla
pues no hizo la mili
por no dar la talla.
Y quien calla, otorga,
como dice el dicho,
y Curro se muere
por ese mal bicho.

¡Ay! quién fuese abrigo
pa’ andar contigo…

Buscando el olvido
se dio a la bebida,
al mus, las quinielas…
Y en horas perdidas
se leyó enterito
a Don Marcial Lafuente,
por no ir tras su paso
como un penitente.

Y una noche, mientras
palmeaba farrucas,
se escapó Mercedes
con un “curapupas”
de clínica propia
y Rolls de contrabando
y entre palma y palma
Curro fue palmando.

Entre cantares
por soleares.

Quizá fue la pena
o falta de hierro…
El caso es que un día
nos tocó ir de entierro.
Pésames y flores
y una lagrimita
que dejó ir la Patro
al cerrar la cajita.

A mano derecha
según se va al cielo,
veréis un tablao
que montó Frascuelo,
en donde cada noche
pa’ las buenas almas
el Currito “El Palmo”
sigue dando palmas.

Y canta sus males
por “celestiales”.