Catalunya ja no és un problema
Sorprenentment Rajoy es va deixar derrotar en el debat sobre l’estat de la nació, o almenys va renunciar a guanyar per escapolir de l’espinós embolic del ‘Estatut’. Fins aquell moment havia clavat una duríssima pallissa a Zapatero, amb un discurs quirúrgic sobre la crisi i la inconsistència del president, posant-lo davant del mirall cruel de l’hemeroteca amb dinamita retòrica. I quan aquest semblava literalment grogui, a la vora del compte enrere, es va trobar aquest flanc descobert i va remuntar mentre Rajoy defugia el cos a cos deixant colpejar en les seves contradiccions i evasives vergonyants sobre el ‘Estatut’ pel que havia passat de puntetes per a no veure’s esquitxat pel riu de lava després de la sentència volcànica del Constitucional. Per a qualsevol espectador devia resultar sorprenent com l’orador rocós, executor implacable d’un discurs que semblava un escamot d’afusellament documental, es deixava colpejar amb aquesta passivitat. Però el que ha passat sembla simple: un càlcul electoral dels seus caps d’ou, concloent que el desgast serà mínim en el seu electorat conservador d’alta fidelitat i en canvi donarà marge per aliances amb algun soci nacionalista. Així que Rajoy va aguantar el vergonyós chorreo del president sobre la seva volubilitat i el seu silenci covard. El pla era perdre per guanyar. Electoralment, és clar.
La situació ha canviat: Rajoy denuncia que el problema català és Zapatero, i Zapatero denuncia que el problema català és Rajoy. Així doncs, de facto ha desaparegut el problema català. Ja no els interessa la constitucionalitat, la identitat nacional, les bilateralitat asimètriques o la discriminació de l’espanyol, tan sols és disputar a cara de gos quin pateix una demonització més abrasiva davant la societat catalana. Rajoy acaba de repetir a Sitges que cal respectar els sentiments bla bla bla, oblidada i la seva esmena a la totalitat, i Zapatero insisteix que aquest caos és el peatge per el dogmatisme de la dreta, com si les inconstitucionalitats del text fossin només una anècdota. Això té efectes col laterals. Els nacionalistes els acusen de “castrar» a Catalunya, recuperant el victimisme del qual es nodreix el nacionalisme, com advertia Maalouf a ‘Identitats assassines’. Però Zapatero i Rajoy prefereixen renunciar al ‘patriotisme constitucional’ perquè ja no es tracta de valors sinó de la calculadora electoral. Almenys Zapatero és el de sempre, amb aquella deliqüescència tan postmoderna del ‘pensament dèbil’, però per a Rajoy és un cas impúdic de transvestisme polític. Al final ha decidit ser com Zapatero. Potser també ell assumeix que és el camí de l’èxit.
